Pàgina:Poesies catalanes (1888).djvu/114

tals ses esbeltes formes, que 's crearia
serne de Fidias, modelada estátua.

Ficsos al cel los ulls; pareix que 'ls núvols
ab gran desconegut poder traspaça,
y que del Regne d' inmortals delicies
ditxosa ovira la serena calma.

Mes de sopte, en lo vil pols de la terra,
ab extranya expressió la vista clava,
y pareix que l' espantan y l' admiran
de sos peus les riquíssimes sandalies.

Toca les perles que en son braç s' enrotllan,
y les que en l' or de son cabell s' enllaçin,
y, sens vel, descubert son pit contempla
y esglayada ab ses mans cubreix sa cara.

Pausat repós á son entorn hi regna:
tan sols lo tebi oreig batent ses ales,
de les superbes y gegants palmeres
balanceja atrevit les verdes branques.

Y corren, corren les pausades hores,
son rostre creman ses ardentes llágrimes,
y fins los rochs pareix que s' estremeixen
al trist geméch que de son pit esclata.

Ab ma segura les preuhades joyes,