Pàgina:Poesies catalanes (1888).djvu/117

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


que, ensemps que 'l greu dolor creix de ses faltes,
tem; mes, Jesús la mira, y ja no lluyta,
que cau desfeta en plors devall ses plantes.

¡Ab quánt dalé llavors contar voldria,
lo dolor que crudel son pit traspaça!
mes, son suspirs que á los gemechs ressemblan
y llágrimes que creman ses paraules.

Y ab sos cabells los sagrats peus aixuga,
y ab precioses aromes los embauma,
y ab tendre conpassió Jesús la mira,
y ab célica dolcesa així li parla:

«Per lo molt qu' has aymat en eixa vida,
»estás ja, Magdalena, perdonada,
»que del regne del cel les portes s' obre,
»qui sab ab tan dolor plorar ses faltes. »

· · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · ·


Alça la testa, pobra pecadora,
que, pe 'l remordiment atormentada,
creyent ta redempcíó somni il·lusori
en raudals d' amargura t' anegavas.

L' humanitat, dins lo pecat envolta,
dins los abims del vici encenagada,
ni oblida ni perdona: Deu puríssim,
fa del perdó sa mes hermosa gala!

Abril de 1878.