Pàgina:Poesies catalanes (1888).djvu/122

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


y humilment llurs servidors
las sues ordres demanan.

La Comptesa escriure vol;
mes escriure es tardar maça,
y, llançant la ploma lluny,
aixis á sos patges parla:

— Guarniu los poltros més braus
y al espós de la méva anima,
digau que del propi puny
lletres sa esposa demana. —

Afanyosos han sortit
de la cambra tots los patges,
las escalas del palau
com á llamps les han baixades.

Los cavalls, esperonats,
del pedram guspires llançan;
que la dama ab foll neguit
desde 'l finestral esguarda.

Ja de vista 'ls ha perdut
de la selva entre 'l ramatge
¿Mes perqué lo cor, tot trist,
mes nuat lo sent encara?

Part d' allá, dels puigs vehins
s' ouhen brandar les campanes,