Pàgina:Poesies catalanes (1888).djvu/130

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


Lo diner de son jornal,
prou l' ensenya com lo guanya,
lo que treu d' hores de nit,
sota rejoles l' amaga.

Si l' espós no l' ha vist may,
lo fill l'ha vist cent vegades:
— Per qué, diu, tenint diners,
passém tantes penes, mare?

Corren los dias del any,
y ve Nadal y ve Pascua;
¡bé ho disfrutan los vehins!
¡tots menjan galls menys nosaltres!

Y ¡si al fi tinguessim foch,
en aquelles nits gelades!
¡Filtra tant lo fret d' hivern
per la roba trocejada!

¡La fogona sens carbó!...
Lo pá ¡tan escás á taula!...
¿Per qué guardeu los diners,
si tantes coses nos mancan!

La mare per son entorn,
gira inquieta la mirada,
y abraçantlo estretament,
li diu plorant ¡calla! calla!