Pàgina:Poesies catalanes (1888).djvu/131

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


II

Ja es tot un home 'l ninet,
y una velleta es la mare;
si no es vella per los anys,
ho es per angoixes y llágrimes.

En un llit de quatre pots,
dies fa que jau malalta,
tabernajant lo marit,
tan sols lo fill es qui guanya.

Al retornar del treball
ab tristor al llit s' atança:
— Vos vareig fe' un sagrament
que l' hora de rompre es ara.

Hem paçat dies sens pá,
hiverns, sens carbó, ni manta,
y ja may toqui 'ls diners
que quatre rejoles guardan.

Mes lo metje ha dit avuy,
que la miseria 'us acaba...
¡No us los demano per mí!
¡Per donarvos lo que 'us manca!

La Mariona s' ha astorat
al sentir eixes paraules: