Aquesta pàgina ha estat revisada.
- Saber que 'l goig acaba,
- ¡Ni may vingués!
En la vall de la vida — s' hi trob' de tot,
juntet á la ventura— pesars y flors.
Mes si Deu feu espines,— de pich sagnós,
formá per amagarles — roses d' olor.
Viandant si les has vistes, — per ta dissort,
ab flors me les cubreixes— ¡Deu te do goig!
Mes si nues les mostres— ¡Deu t' ho perdó!
Que l' arbre que 's corgela— no treurá flor!
Les vritats son espines,
y á mi 'm fan por
Que m' ha costat saberles
troços del cor!
Pesars de l' infantesa,— ningú 'n fa esment,
sens pensar qu' herba tendre— també fa arrel.
¡Ay! font de mes alegries!— ¡Ay nit dels Reys!
-quan venturosa 'm feyan— tos goigs plahents!
