Pàgina:Poesies catalanes (1888).djvu/138

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


Mes la vritat feresta — vingué ben prest,
emportansen ab ella— tots mos plahers:
saber que 'l goig acaba— ¡ni may vingués!
mentida que me 'l dáres-¡jo 't benehesch!
   Les vritats son espines,
   y á mi 'm fan por,
   que m' ha costat saberles
   troços del cor!

Pel camí de la vida— árbres s' hi fan;
lo que mes bell s' ovira — es l' amistat.
Devall de sa ombra hermosa— vaig reposar,
los jorns que vaig paçarhi— ¡qué 'm foren grats!
Mes la vritat amarga — també parlá:
— Los verms dins d' eixa soca— van á niar. —
Escorsa que 'ls tapares — ¡Qué Deu t' ho pach!
Que 't dech á tu la ditxa — qué hi vaig gosar!
   Les vritats son espines,
   y á mi 'm fan por,
   que m' ha costat saberles
   troços del cor!

Dels vergers de la vida— cap tan gentil,
com lo que 'l amor cerca— per fer son niu.
En mitj de mil flors belles— hi vegí un llir,
no n'he gosat cap altre — com son encís!
Mes de la vritat crua — digué 'l verí:
— ¡Pels vents de la inconstancia — l'he vist nodrir!—