Pàgina:Poesies catalanes (1888).djvu/139

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.

¡Ni may que tal certesa— n' hagués sentit!
Qu' he aprés desd' aquell dia — lo que es sufrir!
   Les vritats son espines,
   y á mi 'm fan por,
   que m' ha costat saberles,
   troços del cor!

La costa de la vida— vaig pujant prest,
dels llochs que mes m' encisan — fujo ab recel,
tement que algú no 'm mostri— lo que no veig,
ó un nou dolor m' ensenyi — dels que no sé!
Mes lo que ab sanch de l' ánima,— he descubert,
á los qu' enrera pujan— no 'ls en dich re,
que sé los que ab mi ho feren — lo mal qu' han fet
y no vull ser pels altres— butxí de plers!
   Les vritats son espines
   y á mi 'm fan por,
   qué m' ha costat saberles
   troços del cor!

En la vall de la vida — s' hi trob' de tot,
juntet á la ventura — pesars y plors
mes si Deu feu -espines — de pich sagnós,
formá per amagarles— roses d' olor.
Viandant si les has vistes, — per ta dissort,
y ab flors me les cubreixes— ¡Deu te do goig!
Mes si nues les mostres — ¡Deu t' ho perdó!
Que l'arbre que 's corgela— no treurá flor!


Febrer de 1882.