Pàgina:Poesies catalanes (1888).djvu/14

La nit de Reys n' es vinguda,
y sembla que ab més afany,
treballa la pobre mare,
tot mirantse al seu infant.
— Mareta, li diu la nina,
fiquéume al llit, que es prou tart,
y tinch pór vindrán los Reys
y encara no hi hauré anat.
— ¡Quí sab si vindrán, filleta!
lo nostre pis, ¡es tan alt!
— Prou, com que baixan del cel,
ja 'ls hi ve bé de passar!
y á fe mare que 'ls espero
ab gran desitj aquest any.
¡Vull que 'm portin una nina
com aquella que hi ha abaix!
— Les nines, son per les nenes
que ja res falta 'ls hi fá;
tu fill meu, que estás descalsa
los hi tens que demanar
que 't portin sabates noves.
— ¡Ay, mare, no 'm feu plorar!
ja n' estich aconhortada
de caminá á peu descals,
de portar robeta vella,
de morirme treballant;
pero que 'm dugan la nina
que jo sempre he demanat!