Pàgina:Poesies catalanes (1888).djvu/144

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


van seguintse sens parar,
fins á estendre la nit bruna
son gran mantell estrellat.

Encisadora jornada
rublerta de bells encants,
¡quán prestament ets fugida!
¡quán prestament has passat!
¡ab quina trista recansa
los que vingueren se 'n van!
¡ab quán del al Santuari
giran son últim esguart!
Mes rera la nit ve l' auba
y quan Pasqua tornará,
de la Verge tant volguda
demunt lo front enlayrat,
d' hont apar que les estrelles
treuhen la llum de sos raigs
y los querubins y arcángels
llurs somriures agraciats,
brillará rica corona
qu' eloqüent pregonará,
de María un nou prodigi,
de sos fílls l' amor lleal.

Quan les noves son boniques
á tots solen agradar;
quan son del Be que s' estima