Pàgina:Poesies catalanes (1888).djvu/148

Feya una cara que dava pena.
¡Quíns ulls mes fondos! Que flach y groch!
¡Ves qui al mirarlo d' aquella mena
no 'l planyería, 'sent al meu lloch!

M' ha dit ¡Ingrata! que 's moriría,
si aixó durava ni un sol jorn més.
Y jo al saberne sa melangía
li he dit pressosa que ¡no ho fassés!

Que jo 'l volía, que jo l' aymava,
qu' érau vosaltres, que ab fer rigor,
perqué 'l seu pare no 'm demanava,
privat m' haviau del seu amor.

Ell al sentirho ¡Quina alegría!
Y es que sa mare (que no es com vos)
al esmentarse del que patía
li ha dit. — ¡Alégrat, que 't vull sortós!

Si á tú t' agrada, y ella t' estima...
perfí 'l teu pare consentirá.—
¡Ay! mare meva! ¡Quin pler m' anima!
Es cosa feta: demá vindrá.

Vindrá á portarme, per ser sa nora,
de pedres fines preuhat anell;
diu, qu' es dels núvis l' aymant penyora:
¡cóm no ha de pláurem, venintme d' ell!