Pàgina:Poesies catalanes (1888).djvu/187

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


—Un jorn m' esqueya en la terra,
traveçant de vall en vall,
alegre, com flor que 's bada
al bes del sol matinal;
de sobte vegí en la terra
de Jerusalém lo camp,
ostentant en fret sepulcre
de Jesús lo cos sagrat...
y s' aymant, sa tendre Mare,
qual viu amor no te igual,
deixava entre dures pedres
¡lo fill que estima va tant!
Al mirar d' aquella Mare
lo cor partit, trocejat,
de mí lo dol va fer presa
¡m' alegría va finar!
Los gemechs que á voltas llanço
'nasqueren aquell instant;
cada volta que 'l recordo,
pel mon los vaig escampant.


III

Estrelletes brilladores
que enjoyeu l' hermós cel blau,
¿per qué despreneu á voltes
guspires del vostre flam?