Pàgina:Poesies catalanes (1888).djvu/188

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


¿Per qué quan la nit desplega
son mantell de fosquetat,
un tremolor us oviro
que us agita sens parar?
—Una nit, á fer la vetlla,
vam eixir al ample espay,
alegres com l' oreneta
que retorna al niu payral:
de sobte á la llum incerta
que donavan nostres raigs,
vam ovirar á Maria,
del Calvari al cim pujant!
Lo cos de Jesús deixava
dins fret sepulcre tancat;
al lluny, ovirava, sola,
deserta, sens Ell sa llar,
y sos peus, rendits y febles,
sentian al seu devall
los claus ab que 'l traspaçaren
encara humits de sa sanch!
Ni sos ulls un plor llançavan,
ni exhalava 'l llavi un plany;
mes son cor, son cor de mare,
restava tant trocejat,
era tanta l' amargura
que d' ell anava brollant,
que 'ls nostres sers s' estremiren,
sobtats d' un dolor tant gran!