Pàgina:Poesies catalanes (1888).djvu/19

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat validada.


Los corbs alsaren sa ferest volada,
y deixaren les áligues llur niu,
al fort cruixit de sa potent petjada,
damunt les roques d' aquell cingle altiu.

Fixada al cel sa vista brilladora,
creuhats los nervuts brassos sobre 'l pit,
deixá 'l colós passar hora tras hora,
fins á fondres les ombres de la nit.

Nasqueren del matí les llums primeres,
y Otger girá á la terra son esguart;
viles, ciutats, estenses cordilleres,
formavan á sos peus immens esbart;

Mes quant veyan sos ulls, alt ostentava
lo vencedó' estandart del África;
y 'l que maça gegant com jonch brandava
ab lo cor trossejat ¡com nin plorá!

· · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · · ·

Per nou voltes soná son corn de guerra,
los ámbits del espay fent estremir
y nou homs, nou titans de devall terra,
com per prodigi ignot, varen surgir.

La forsa del capdill en llurs mirades,
la fé dels grans apóstols en llur front,