Pàgina:Poesies catalanes (1888).djvu/20

resplandí 's veya, en los que en cent jornades
havian de se' en breu, pasme del mon!

Otger digué mostrant la patria opresa:
—La que cartaginesos y romans,
no pogueren domar ab sa bravesa,
¡sufreix avuy lo jou dels mussulmans!

Orgullosa s' ha alsat la mitja lluna,
damunt l' immortal arbre de la creu.
Poder, llibertat, gloria ¡tot es runa!
¡Ni un temple 'ns queda per pregar á Deu!

Peró 'ns resta, bullint dins nostres venes,
d' Indíbil y Mandoni ardida sanch,
y 'ls cims més alts d' eixes gegants carenes
per dar al nostre estol estatje franch!

Jurém, no retallar de nostra testa
un sol cabell, sens esser vencedors:
ni teñir altre pler, repós y festa,
que l' estermini y mort dels opressors! —

Y trayent de son pit creu cisellada
clamá:— ¡La patria que 'ns han pres salvem!...
Y l' eco dins l' ombrosa fondalada,
nou voltes repetí: ¡Jurém! ¡Jurem!