Pàgina:Poesies catalanes (1888).djvu/191

Tal volta, ¡oh gran regina! ja en jorns de la infantesa,
dessota 'ls bells celatjes de vostre cel nadiu,
les gestes al contarvos d' eixa enlayrada empresa,
l' aspror també 'us digueren de nostre poble altiu.

Voltats per les montanyes, sentint l' alé del roure
y, pel llevant, del ona l' acompaçat rugall,
los filis d' aquesta terra cap vent los fa somoure;
d' adulacions no 'n saben, son nervi es lo treball.

Mes si ab sa veu asprosa, ressó de sa energía,
sentiu que 'us victoreja, creyeulo, surt del cor:
com per María Tresa va fer un jorn la Hungría,
sabría qui 'us aclama, per vos sufrir la mort.

Als ulls del nostre poble, no sou sols sobirana
que empunya ab ses mans belles lo ceptre de cent reys,
li sou l' Arxiduquesa, que vé á donar ufana
al arbre memorable de nostres furs y lleys.

Li sou la docta Reyna, que filla de la terra
dels plers de la familia, de Deu, del Art, del Dret,
en lloch d' obrí á sos pobles les furies de la guerra,
vé á obrirlos les grans Festes de son florit esplet.

Al lloch hont Barcelona dona capdal exemple,
al lloch qu' ensangrentaren los odis y rencors,
la Industria catalana hi ha alçat fraternal temple,
la sanch se n' es tornada gemat verger de flors.