Pàgina:Poesies catalanes (1888).djvu/194

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


Tos ninxos, com rusch d' abelles,
son per l' amor embellits;
corones y flors novelles,
protestan d' humans oblits.

La pols no ennegreix los marbres
ni l' herba 's veu aprop d' ells,
ni refilan en tos arbres,
com altres jorns los aucells.

Mes la gentada nombrosa,
omplena tos llarchs carrers,
y somriu y mira y gosa,
com en sos mellors plahers.

També en mitj d' eixa gentada
han volgut mos ulls turbats,
veurer la foça murada
dels despulls dels meus passats.

Allí he posat, ab tendresa
que ha negat mos ulls en plor,
mon ramell, y ¡oh feresa!
¡fer esglay ha omplert mon cor!

Per les escletxes mal closes
los verms sortian arreu,
rublint mes flors mes hermoses...
¡Oh benvolgut pare meu!