La nova de sa lluyta infortunada,
per Roma va cundir, com monstre alat,
semblant sos fills, la raça desolada
que baix los murs de la ciutat sagrada,
plorava un jorn la fi de son regnat.
Lo poble en front lo dol que l' aterrava,
en la turtura del ergull ferit,
sos ulls plorosos al Senat girava
y á los pretors y als cónsuls, demanava
per la guerra un capdill de cor ardit:
Mes la raça del mon dominadora
qual glória no cabia en l' ample espay,
davant la sort sangrent, aterradora,
dels dos grans Scipions occits á l' hora,
sentí també lo fret del feble esglay.
Ningú la espasa de ses mans cayguda,
en aquell punt gosava recullir
pera guiar al camp á l' host vençuda,
quan d' un jove la véu potenta y ruda,
los márbres del Senat feu estremir.
-¡Donaume á mi, la espasa inmaculada
que les Parques han prés al pare méu,
Pàgina:Poesies catalanes (1888).djvu/213
Aquesta pàgina ha estat revisada.
