Pàgina:Poesies catalanes (1888).djvu/217

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


Mes ¡ay! eix somni de rosa
un espés fum l' ennegreix!
¡Encar' ressona en les serres
de les armes l' espetéch!

Elles deixaren sens vida
la mareta del cor meu.
¡No vull que á mos fills acori
lo roséch d' igual torment!—

—¡Oh, ma gentil estimada!
ovira lo blau del cel:
¡mira com d' ell baixa hermosa
una regina esplendent!

¡Contempla com á sos passos
reb la vida un nou alé!
¡Cóm apar que al atansarse
lo firmament s' aclareix!

¡Cóm per rébrela la terra
va cobrintse ab nou mantell!
¡Cóm fins aymant l' herba s' alça
per rebre son bés ardent!

Es la gentil Primavera
ab son ceptre de joyells.
¡La que porta dins ses flayres
l' alé creador de Deu!