Vés al contingut

Pàgina:Poesies catalanes (1888).djvu/232

De Viquitexts
Aquesta pàgina ha estat revisada.

 
de nit, entre les tenebres,
de dia, ab sols abrusants,
ab núvols de póls que cegan
y entre plujes y huracans?
Retorneu, senyora, enrera,
sols á Deu, heu de pregar,
qu' es d' homens forts, no de reynes,
la fadiga que portau.
— Vida de la mia vida,
y sanch, de ma propia sanch,
abdos serán fratricides
si arriban á guerrejar.
¡Qué més sol, que'l plor que'm crema!
¡Qué més greu que m' ansietat!
¡Qué més núvols, que les serres
que s' aixecan á mon pás,
sens força pera aplanarles,
sens ales pera volar!
Deixéu, que 'l camí segueixi,
no 'm detingueu, bon prelat,
qu' es lo camp molt lluny encara
y ¡ay de mí, si arribo tart!

III

¿Hont vá d' Aragó, la reyna,
ab ulls rojos de plorar,