Pàgina:Poesies catalanes (1888).djvu/26

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat validada.


La cambra resta callada,
silenciosa com la mort;
tot descansa; tan sols vetllan
la anyorança y los recorts!

VI

Ramadets que á la vesprada
de ma casa per l' entorn,
passau com abans, que n' eran
de ma filleta il·lusions,

mudeu de camí, apartéuvos;
cabretes, no beleu fort;
que mon pobre pit troceja
fins de vostre esquella 'l só! .

Núvols que pe 'l cel feu vía,
tapéune la llum del sol,
mes no 'm cobriu l' estelada
quan enmantelli los mons;

dos estels en front ma cambra
relluhen molt més que tots;
¡son dos filis de mes entranyes,
que en sa gloria 'm te 'l Senyor!