Pàgina:Poesies catalanes (1888).djvu/31

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat validada.


un crit d' anyorança
pujar fíns al cel.

En trista planyença
lo mon suspirava,
que d' ell s' allunyava
la més bella flor;
brollant de dolçura
la Verge l' ovira
y á ell los ulls gira
llençantne dolç plor.

Ses llágrimes pures,
van ser maravelles,
de cada una d' elles
va naixe un altar,
dessobre ses grades,
la Verge 'ns espera,
puix que Mare 'ns era.
no 'ns volgué deixar.

Junten cels y terra,
per eix jorn de gloria,
dels cants de victoria
vostre himne millor;
pels ámbits ressonen
los sons d' alegría,
llohant de María
la sacra Assumpció.