Pàgina:Poesies catalanes (1888).djvu/43

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat validada.


Tant sols lo vent, ab só de veus estranyes
los arbres troçejant ab ronch furor,
passant afraus y viles y montanyes
clama: ¡Jesús ha mort! ¡Jesús ha mort!

III

Ab sos bells raigs la lluna sempre hermosa
no ilumina l' espay del ample mar,
ni en ell s' ovira 'l solch de barca ayrosa,
ni 's sent del pescador lo dolç cantar.

Tan sols les ones bramulant furientes,
com gegants empaytats per foll terror,
al desferse com blanques oçamentes
claman: ¡Jesús ha mort! ¡Jesús ha mort!

IV

En eixa nit de funeral tristesa
vetlla una Mare dins estatje humil,
porta en son front l' estel de la puresa,
petja ab son peu lo cap del fer reptil.

Mes de sa fás esglaya la blancura,
esglaya 'l dol de son mirar absórt,
esglaya 'l plant ab que sa veu mormura
¡0h cel! ¡Mon Fill ha mort! ¡Mon Fill ha mon!