¡Oh terra, ahir ab pler engalanada
com un hermós joyell,
y avuy trista, retuda y desolada
al pes de ton flagell!
No pot la ma del home resguardarte
del llamp que t' ha abatut,
ni á tos bracos un sol ser retornarte
dels que, trista, has perdut.
Mes pot alçar tes cases derruhides,
dá abrich al cos gelat,
gorir los dolls de sang de tes ferides,
la hermosa Caritat.
Miráula com d' amor lo ceptre empunya
socors trovant arréu,
mirau com nostra honrada Catalunya
ha respost á sa veu.
¡Oh pátria, oh térra sempre á l' avançada
de quant es noble y gran,
sempre als cims mes enlayrats portada
per ton alé gegant!
No acabis tas almoynes benehides,
qu' encar' bat l' huracá,
encara raja sang de les ferides
y hi ha órfes sense pa!
Pàgina:Poesies catalanes (1888).djvu/51
Aquesta pàgina ha estat validada.
