Vés al contingut

Pàgina:Poesies catalanes (1888).djvu/97

De Viquitexts
Aquesta pàgina ha estat revisada.

en papallons que follejan,
en nius penjats en los árbres,
en jovencels que somnian,
en nines enamorades,
en roços infants que 's besan
en la falda de llurs mares,
en verges y en monastirs,
en artistes y en retaules,
en sospirs y en oracions...
en notes que 'l vent escampa...
No vull cridar a en Cruilles,
ni en Perellós ni en Moneada,
vull á Lluis d' Aversó, (3)
y á Jaume March. La comanda
de fomentar los daré
la noble Ciencia Gaya;
eixa ciencia dolcíssima
com lo bell ressó d' una arpa,
la que 'ns porta l' esperit
á divinals deleytances:
la que embelleix de la vida
les travalloses jornades,
la que los cors asserena,
la que á los homs agermana,
la que á lo gran fa inmortal
Ja que á lo bell rendeix l' ánima.
No vull ohir sons de guerra;
vull inspirades esparces;