Pàgina:Poesies gallègues (1917).djvu/11

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


No vulguis córrer ciutats.
Ni tampoch les llunyes viles,
Que'l món dona mala paga
A aquell que massa l'estima;
Potse' allí farías mal
Menfres que aquí no'n farías.
Qu' encar' que aquest blat dolent
En totes les parts espiga.
En unes, s'allara poch,
y en les altres creix que admira.
—Parlas com un advocat,
Y qualsevol pensaría
Qu'en los llibres has après
Aquesta parla tan fina.
Aquest bell doll de paraules,
De paraules tant ben dites.
M’has posat tant la pó al còs,
Que d'aqui may sortiría
Sense porta' escapulari
Y medalles benehides.
En un costat del gipó
Y al costat de negra figa,
Per lliurar-me de les bruixes
Y de dones malehides.
—Que't lliuri de tu mateixa
Li has de demaná a Deu, nina.
Que per ço nosaltres som
Les bruixes me's malehides:
Mes, ja s'acosta la nit
Ab ses estrelles boniques;
Ja han tancat lo bestià'
Que pasturava a les vinyes;
De lluny campanes se senten
Que tocan l'Ave María.
Cada conill, al seu cau
Tot lleugé' y corrent se fica.
Que la nit es mal company
Si un no té ni amich ni amiga:
Mes, ¡ay! que jo no tinch cau,
Ni una barraca petita,
Ni teulada que'm xoplugui
Dels vents y la nit humida.
¡Quina vida la dels pobres!...
¡Mes amarganta y mes trista!
Mes nostre Senyor fou pobre;
Que aixó de consòl me siga.
—Aixís siga. bona vella.
Mes, per la Vèrge Maria,
Avuy no't tocarà'l vent.
Puix dormiràs en pallissa,
Ni la neu te glassarà
Puix tindràs la llar amiga,
Y menjaràs escudella
Ab patatètes molt fines.
—Que Deu siga benehit
Y sa Mare benehida.
Que ab tant bé de Deu m'ajudan
Per una mà compassiva;
Que Deu te dó bona sòrt
Y també molts anys de vida;
Se't tornin les tèules d'òr,
Les pedres de plata fina,
Y cada grà un diamant
Cada jorn se't torni, nina;
Y ara mateix, filla meva,
Perque pugas divertir-te,
Ballant ab tes companyeres
Que jugan per allá dintre.
Te contaré unes histories.
Cantaré cansons boniques,
Tocaré les castanyoles
Filla del còr, aixerida.

———————— 4 ————————

Aquell que un dia ha estimat
Y ha estimat ab vèr amor,
Poch ò molt queda ferit
En lo bell fóns del seu còr.
Allà á les tardes serènes,
Allà á les tardes callades,
Son molt mes dures les pènes
Que en les belles alborades.