Allà à les tardes ombroses.
Allà à les tardes obscures,
Les rialles son menys xamoses
Mes negres les desventures;
Que no hi ha tarda tranquila
Pel qui la pau no té al pit,
Y mes prompte s'aniquila
Quan mes espera la nit.
Jo prou sé aquestos secrets
Que's posan á les entranyes.
Que sempre estàn inquiets.
Prenent mil formes estranyes:
Jo conèch eixos torments
Que consumen y devoran,
Que fan gemegar los vents
Y que mossègan quan ploran,
Y si ara somrïent canto,
Y canto ab un tò festiu,
Més llàgrimes he plorat
Que aygua no ha portat cap riu:
Fa pochs dies he passat
Fondes pénes y pesars,
Y ha plorat gotes tan frédes
Com les aygues de los mars.
Ara rich y estich content,
Canto pel mont del plà,
Mirant d'allà ahont vé lo vent
Quan vaig a tancà'l bestià'.
Ara que tot me somriu
Dòrmo à vòra de les fònts,
Dòrmo à vòra de los rius,
Dòrmo en lo bell cim dels monts.
Marxí un diumenge
Cap allá al tart,
Quan ja está'l sòl
Pera amagar-s.
Ab uns blanchs nùvols,
Ombra dels sants,
Ab papellones
Que van volant,
Ab gran burgit
Süau y baix;
Errants celatges
Atravessant,
Còssos estranys
Qu'escampan raigs,
Que son tresòrs
D'òr y diamants.
Vaig passar monts
Y també valls,
Passí planuries
Ab erms sorrals,
Vaig passar rius
Y també mars,
A pèu aixut
Y sens cansam.
Vingué la nit.
Nit molt brillant,
Ab una lluna
D'hermosos raigs.
Vaig anà ab ella
Sempre endevant,
Ab los estèls
Pera guiar'm,
Que tan sòls ells
Portan á cap;
Después l'aurora
Ab son semblant,
Cobért de roses
M'il·luminà;
Llavors vegi,
Entre'l brancam,
Dels olms y pins
A blanquejar
Una caseta
Ab colomar,
D'hont surten y entran
Colomèts blanchs;
En ella s'ouhen
Melosos cants
