—Mos raigs de mel flayrosos; —li respongué la Abella —
ma rahinosa cera y mon súbtil fibló.
La mel es ambrosia que ab grat sabor puríssim
la ardenta sèt apaga y calma 'l dolor greu;
la cera, convertida en lluminosa flama,
esquinsa las tenebras hont vulla que s' encen.
Obrera generosa, per ser útil als homes,
la vida entera passo junyída al dur treball,
y l' agulló que porto es la arma que 'm defensa
de tota má traydora que vol turbar ma pau.
—Donchs, vèus —clama 'l Poeta— ta sòrt es la sòrt meva;
tots dos la mateixa esma tenim, mosqueta d' or;
també jo mel destilo ab cántichs d' armonía,
ab cántichs que m' inspiran eixos vergers de flors.
Obrer de las ideas en clara llum ofego
l' error qu' en negres núvols enfosca l' esperit;
mon fibló es l' anatema que llenso contra 'l vici;
y tinch alas qu' enlayran ma pensa al infinit.
