Pàgina:Prometheu Encadenat (1898).djvu/20

Prometheu encadenat és l'imatge viva del esperit lluitant ab la materia, de la raó contra la força, del dret contra l fet, i de totes les iniciatives dignes i grans contra la mesquinesa de les passions baixes i interessades. Prometheu, mogut del més gran dels afectes, la caritat envers els homes, els hi dóna un thresor, el foc sagrat, encara que tinga de robar-lo als déus. Aquestos li fan pagar ben cara sa generosa empresa, i, lligat a la roca, clama, sofreix, és vescantat per amics i enemics, i podent deslliurar-se de sos torments, dient un mot revelador, prefereix ser anorreat per l'ira de Jove ans de que s puga dir que ell ha tornat enrera en ses conviccions. Lo quadro és senzill (no pot esser-ho més); el chor de Nymphes Occeanitides, Vulcà, Io i Mercuri, donen un relleu extraordinari al protagonista. I cada hu fa l seu paper ab una perfecció que enamora; però entre la vacilació d'uns i l'amor dels altres, la decisió i coratge de Prometheu atrauen i s'imposen ab una força suggestiva extraordinaria. I és que Prometheu no s fa mai vell: Prometheu és el drama de tots els segles i civilisacions, cap dintre de totes les escoles; i mentres hi hagi homes que lluitin per ideals generosos, l'exemple de Prometheu commourà vivament a tot-hom. I és perquè cada home mira al pobre engrillonat a la roca del Caucas com un mirall que li reflexa ses propries aspiracions i sofriments i li recorda l despit que tots devorem al reconeixer la raó que creiem tenir i l'impotencia que ns atueix en els aspres combats d'aquesta vida.