Pàgina:Prometheu Encadenat (1898).djvu/38

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.




ESCENA II





Prometheu

PROMETHEU

Aire diví, i revoladors oratges,
oh fonts dels rius, onades sense nombre,
i tu, mare de tot, fecunda terra,
i tu, que tot ho vetlles, sol vivissim:
jo us invoco i us prego que mirar-me
vulgueu lo que sofresc, afrontant l'ira
dels déus, i quantes penes i miseries
tinc de sofrir eternalment pels segles!
Lo novell capithost dels déus ditxosos
contra mi ha fet reblar eixes cadenes,
i, ai! per més que m planyo, no veig l'hora
que tinguin fi ni treva mes desditxes.
Però, dic mal: jo tot ho vaig preveure,
i cap dissort per mi ha sigut novella.
Sempre convé afrontâ ab valent coratge
la mala sort que l fat ens té prevista,
i s'ha de tindre pit pera coneixer
d'una fatal necessitat la força.