Pàgina:Prometheu Encadenat (1898).djvu/67

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


que s deia Argos, de mal cor i entranyes,
que mes petjades sempre arreu seguia;
un mal fat imprevist privà-l de sobte,
davant meu, de la vida; jo, mig folla,
per l'açot d'un déu vil fuetejada,
encara vaig errant de terra en terra.
Això és el que hi ha hagut; si saps encara
akres mals i dissorts, conta-mels, prego,
mogut a compassió: ab falses paraules
no vulguis consolar-me, que avorreixo
més que un mal lleig[1] parlâ ab llagoteria.

CHOR DE NYMPHES

No parlis, no, pels déus, no parlis, calla!
Ai, calla, Prometheu! Jamai hauria
pensat que això vindria a mes orelles,
perquè ab calamitats tant horroroses
per veure i escoltar, i encar més tristes
pera sofrir ensemps, l'ànima meva
se commou esglaiada i m'estremeixo
veient la sort fatal d'Io.

PROMETHEU

 T'esglaies
abans de sentir res? Lo que hi ha escolta.

CHOR DE NYMPHES

Parla i ensenya-m. Sempre als que pateixen

  1. En aquest lloc podem ben dir que la concisió catalana rivalisa, i potser venç, a la grega. ¿No és més expressiu el mal lleig que l νόσημα αἴσχιστον?