Però van passar els anys i el projecte no se realitzava. De fet, a la mateixa carta del 1906 es referia al seu treball com una gramàtica «que és completa o quasi». L'any següent, parlant dels casos de rotització fonètica, se demanava encara:
¿Serà millor deixar las paraulas escritas com ho éran antigament y donar reglas per la diversa pronúncia, o al contrari serà més lògich substituir las novas consonants, nadas de la corrupció, a las primitivas, almenys en los casos en què hi són per natura?
Certs aspectes de la seva gramàtica, per tant, eren encara poc clars. I els seus consellers catalans, a l'hora d'ajudar-lo, no sempre l'orientaven en la mateixa direcció. Són ben eloqüents, en aqueix sentit, les divergències d'opinió entre Rossend Serra i mossèn Alcover pel que fa a l'ortografia dels grups consonàntics d'origen culte:
Contemporàniament a vostè, per gust, jo he escrit també a mossèn Alcover, el qual, respecte a certas consonants que en alguerès no pronunciem més, diu que fóre mellor escríurelas. Y segons ell tindríam d'escriure, per ex.: acte, director, administrar, objecte, aptitut, etc. Qu'en diu, vostè? En tot el resto mossèn Alcover va plenament de acordo ab vostè, però en axò no la pensa igualment.
La gramàtica de Pais va restar inèdita. No tan sols l'exclusió del Congrés, la dissolució de «La Palmavera» i la desaparició de Ramon Clavellet van deixar el nostre autor en una situació de quasi aïllament; la seva professió, a més, va portar-lo lluny de l'Alguer, a Castiadas, des d'on era completament impossible la comunicació amb el nord de Sardenya.
En efecte Joan Pais va traslladar-se l'any 1912, en qualitat de famacèutic, a la colònia penal de Castiadas. En les tres lletres que, després de cinc anys de silenci, Joan Pais va escriure al seu amic Rossend Serra entre el 1912 i el 1913, són encara presents temes de gramàtica. Després d'interessar-se sobre la formació dels plurals, el nostre autor observava que
la mia gramàtica reposa encare, perquè las condicions econòmicas no m'han permitit de darla a l'estampa. Veuré si me serà possible enguany.
Havent conegut, però, l'abast de la gramàtica de Pompeu Fabra, l'any 1913 va escriure:
Me fa gran plaier que finalment sia finida aquella horrible anarquia ortogràfica, que tant nociment portava a la nostra bella llengua.
I, després de proposar un parell d'observacions sobre l'ús de la «ç» i de la «l·l» segons la nova gramàtica, va imposar-se un silenci definitiu sobre aquests temes.
