Pàgina:Romeu i Julieta (1923).djvu/100

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


Senyora Capulet

   Ho faré, i aviat sabré sa pensa:
ara és, segur, amb son dolor reclosa.

Capulet

   Tinc, senyor Paris, la més gran fermança
en l'amor de ma filla; ha de deixar-se
guir en tot per mi, no hi poseu dubte. —
(A la senyora Capulet.)
Ans d'anâ-us-en al llit tracteu de veure-la,
fent-li avinent l'amor de mon bon Paris,
i que, penseu-hi, que el vinent dimecres, —
poc a poc! què és avui?

Paris

    Dilluns encara.

Capulet

   Dilluns? Bé, no; dimecres és molt pròxim:
fixem dijous; doncs que dijouis, digueu-li,
serà l'esposa d'aquest noble comte. —
Us va bé? Us agrada aquesta pressa? —
No hi farem gran soroll: dos o tres íntims;
car, enteneu, amb la desgràcia fresca
de Tibald, semblaria poc apreci
del parent, el fer boda de gatzara.
Per tant, convidarem mitja dotzena
d'amics i s'ha acabat. I de que sigui
el dijous, què en dieu?

Paris

    Doncs que voldria
que dijous fos demà.

Capulet

    Plau-me d'oir-vos:
aneu, aneu: serà dijous, llavores, —
Ans d'anar-te'n al llit, veu a Julieta,
i que es prepari per al jorn de boda. —
Adéu, senyor, adéu. — Llums a ma cambra ! —
Bona nit. Ja és tan tard, que en bona fe
aviat podrem dir que és de matí.

(Ixen}