no vull anar-me'n, ans restar daleixo:
sigues, mort, benvinguda ; ho vol Julieta. —
Què tens, amor? parlem — encar no és dia.
Sí que ho és, sí que ho és — fuig prompte, vés-te'n;
sí que és l'alosa ta que eix cant aixeca,
estrident, dissonant, aspre a tot ser-ho.
Diu que l'alosa fa, lligades dolces;
avui no, car és ella qui ens separa:
diu que l'alosa i el gripau infecte,
es canvien els ulls; així s'haguessin
també mudat la veu de l'un a l'altre!
puix sa veu desanua nostres braços,
i et persegueix amb matinal cridòria.
Vés-te'n. la llum és cada cop més plena.
Cada cop és més negra nostra pena.
Senyoreta.
Què hi ha, dida?
Vostra mare s'acosta a vostra cambra:
ja és dia; no us torbeu, tingueu prudència.
Que ma vida se'n vagi, i entri el dia.
Adéu, adéu! un bes, i prenc l'escala.
