Pàgina:Romeu i Julieta (1923).djvu/141

De Viquitexts
Salta a: navegació, cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


Paris

   Só mort! — Si em tens pietat, obre eixa tomba
i posa'm a la vora de Julieta.

(Mor.)
Romeu

   

A fe ho faré. — Deixa'm mirar-li el rostre: —
el parent de Mercuci, el comte Paris! —
Què em digué mon servent, mentre corríem,
i que l'ànima; meva no escoltava?
Em sembla que ell em va contar que el comte
havia de casar-se amb ma Julieta :
és que ho he somniat, o és que va dir-m'ho?
o só jo un foll, que de tan sols oir-li
nomenar Julieta, vaig forjar-m'ho?—
I bé: dóna'm, la mà, o tu que fores
inscrit com jo mateix en el trist llibre
de les adversitats! Jo he d'enterrarte
en una tomba triomfal ; —en tomba?
O, no, en una llanterna, pobre jove,
car hi és Julieta, i sa beutat transmuda
la cripta en lloc de festa; encegadora.
Jeu ací, mort, que un altre mort enterra.
 (Posant Paris a la cripta)
Com és freqüent que així que un hom arriba
a punt ja de morir, experimenti
una certa alegrança! Els que l'enronden,
la revivalla de la mort en diuen:
doncs jo també puc dir-ne revivalla
d'aqueix goig! — O amor meu! esposa meva!
La mort, que t'ha xuclat la mel divina
de ton alè, no ha pogut pas encara
dominar ta beutat: no t'ha vençuda;
el pavelló de la beutat rogeja
enear en els teus llavis, i tes galtes,
i la mort, amb sa pàl·lida senyoria,
no hi ha arribat. — Tibald, no ets ací dintre,
embolicat amb ta sagnant mortalla?
Com et podria fer major obsequi,
que amb la mà aquesta que et tallà la vida,
rompre també la que et sigué contrària?
cosí, perdona'm. — O ma cara esposa!
O Julieta; per què ets tan bella encara?
És potser que en mirar-te hauré de creure
que la mort incorporia és amorosa,
i que el monstre avorrit i flac et guarda