Ensenya'm a oblidar-me que jo hi pensi.
Concedeix a tos ulls llicència franca
de veure altres beutats.
Eixa és la via
perquè trobi la seva més excelsa.
Eixes sortoses màscares que besen
el front de les formoses, enc que negres
ens fan pensar amb la blancor que tapen;
i aquell que un orb ha esdevingut, no oblida
jamai el ric tresor que els ulls perderen:
fes-me veure la dama més formosa,
i de què sa beutat podrà servir-me
si no és com una nota en què llegeixi
qui és la que excel·leix, la més formosa?
Adéu: tu no em daràs lliçons d'oblit.
Pagaré el mestre, o moriré devent.
Montagut és, com jo, amb igual pena
menaçat; i no és pas molt dur, em penso,
de viure en pau, vells com ja som nosaltres.
Tots dos fruïu reputació honorable,
i fa dol que visqueu tant temps en lluita.
I bé: què me'n dieu de ma requesta?
