S'hi escauen, quan es té un vilà per hoste.
No el sofriré.
Doncs et caldrà sofrir-lo:
com és, noi gran? — El sofriràs; i vés-te'n;
só jo aquí l'amo, o tu? Dic que te'n vagis.
Que tu no el sofriràs! — Déu em perdoni,
és que et proposes un motí amb els hostes!
Vols gallejar de llest? Vols semblar l'amo?
Oncle, això fa vergonya...
Vés-te'n, vés-te'n! —
Ets ben bé un insolent! Per cas jo m'erro?
Potsê això et costi car: jo sé el que penso;
t'agrada contrariar-me, i a bona hora. —
Ben dit, amics! — No ets més que un ximple: vés-te'n,
resta quiet, o — Llums! més llums! —per força,
t'ajupiré. — Amics meus, vinga alegria!
La paciència forçada i l'ira encesa
la carn em tenen, que em tremola tota.
Me'n vaig; i si ara el fet vos sembla mel,
potser vostra intrusió se us torni fel. (Ix.)
(A Julieta) Si jo us profano amb la indigna mà
eix reliquiari, siga el càstig pres: —
mon llavi vergonyós suavitzarà
el tacte rúfol amb un tendre bes.
Massa injurieu la mà, bon pelegrí,
car mostra prou sa devoció com és;
mans de sants toquen mans de pelegrí,
com es besen les palmes dels palmers.
