Pàgina:Romeu i Julieta (1923).djvu/72

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


Adéu; sigues fidel: jo he d'agrair-t'ho;
i encomama'm de cor a ta mestressa.

Dida

   Que Déu us beneeixi! Mes, oïu-me.

Romeu

   Què hi ha, estimada dida?

Dida

   Ja és ben reservat vostre servent? No haveu sentit a dir que dos serven secret si l'un no el sap?

Romeu

   Mon servent és tan fidel com l'acer, te'n puc respondre.

Dida

   Bé, senyor; ma senyoreta és la més dolça de les dames. Déu meu! Déu meu! quin xerroteig tenia de criatura: — Oh!, i a la vila hi ha un noble, un cert Paris, que de ben bona gana entraria a l'abordatge; però a ella, la bonia ànima, tan se li'n donaria de veure un gripau, un veritable gripau, com de veure a ell. A voltes la faig enrabiar dient-li que Paris és l'home que li escauria, i, podeu creure'm, que, quan li dic, so'm posa tan groga com pugui ésser-ho cap bolquer al món. Romeu i romaní, no comencen amb la mateixa lletra?

Romeu

   Sí, dida : què voleu dir? Ambdós comencen amb R.

Dida

   No us en burleu? La R sembla lletra de gos. Doncs d'això, de vós i del romaní, n'ha tret unes sentències tan galanes que us faria bon goig d'oir-les.