Pàgina:Romeu i Julieta (1923).djvu/95

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


Fra Llorenç

   Contra eix mot vull donar-te una armadura,
que és la filosofia, la mel dolça
que en tota adversitat pot confortar-te,
fins en l'exili.

Romeu

    De l'«exili» encara?
Que la pengin, a la filosofia!
sinó és que pugui fer una Julieta,
mudar de lloc una ciutat o rompre
la sentència d'un príncep, m'és inútil,
no val res, i d'això ja no me'n parlis.

Fra Llorenç

   Aleshores ja veig que els folls no hi senten.

Romeu

   Com sentiran, quan els de seny no hi veuen!

Fra Llorenç

   Parlem de ton estat: vull esbrinar-lo.

Romeu

   De coses que no sents no pots parlar-ne:
fossis jove com jo, ton bé Julieta,
casat de sols fa una hora, mort Tibald,
encegat com só jo, i com, jo en exili,
llavors podries parlâ a to, arrencar-te
els cabells, i gitar-te, com jo, a terra,
prenent la mida que tindrà ma tomba.

(Es revolca per terra. — Truquen a la porta)
Fra Llorenç

   Aixeca't, truquen; bon Romeu, amaga't.

Romeu

   No ho faré; a no ser que l'alè càlid
d'un cor malalt, m'emboiri i m'abscondeixi
als ulls que em busquin. (Truquen a la porta)