Fora murs de Verona, món no en trobo,
ans hi trobo turment i purgatori,
i fins l'infern; doncs qui d'ací em desterra,
em desterra del món, que és com matar-me.
Oh! quin pecat mortal! Ingrata fera:
ton erim és reu de mort; però el bon príncep,
fent ta part i deixant la llei de banda,
del negre mot de mort n'ha fet exili:
això és pietat, i tu no la saps veure.
Això és turment i no pietat: la glòria
del cel és sols ací, on viu Julieta;
on no hi ha gat ni gos ni mala cosa
que aquí no visqui al cel, podent-la veure;
i això no pot Romeu: si fins les mosques
del muladar, podran besar a lleure
la blanca mà de ma Julieta cara,
a furtar l'alè cèlic de sa boca,
que en sa moldèstia virginal judica,
ruborosa, pecat d'aqueixos besos!
les mosques poden fer-ho: jo, haig d'anar-me'n;
elles són lliures, però jo en exili.
I dius encar que no és la mort l'exili!
No tenies verí, fulla punxanta,
ni medi ràpid, però mai tan ràpid
com dir «exili» per matar-me. Exili!
O frare! eix mot només a l'infern l'usen,
ben seguit de renecs: com tens cor, digues,
essent un sacerdot, un que confessa
santament i ens neteja la sutzura
del pecat, i per mi sent com un pare,
d'anorrear-me amb aqueix mot: «exili».
Home afollat escolta el que vull dir-te.
Em vols parlar un altre cop d'exili?
