nères de esplicarse, que si volguera referir, sería començar y no acabar.
No es la nostra Llengua á soles la que está compressa de aquest mal, perque es tan trascendent, que no hiá Idioma en tot lo Mon, que shaja escapát déll. Pera no buscar eixemples estrangérs, digaho la Castellana, que es una de les mes plagades y plenes desta escoria, de qui sha apegat no poch á la nostra Valenciana. Tot prové de no tindre una y altra una Gramatica ó Vocabulari ben copiós hon se faça crisi de les veus, que podém usar en les materies series, y de les que devèm abandonar de les conversacions polítiques; fent al mateix temps un escorcóll ben rigurós, de quines expressions y maneres de parlar són circunspectes y dignes de homens sabis, y quines són vulgars y proporcionades solament pera la Gent mes baixa y ordinaria.
Considerant esta gran falta el célebre Quevédo, li vinguè al cap lo pensament de fer un Cuento, hon ajuntá
