Pàgina:Sanch Nova (1900).djvu/126

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


 —¿Per què no tornas á la Rectoría? —deya l'oncle ab posat d'humil pidolayre.

 —No pas tant com crii aquell drach. Cregui que arribaríam á males. Y li asseguro que es més per vostè que per mí que m'hi enfado. Pensio y reflexioni, y veurá qu'es una situació que li convé dominarla.—

 Bona estona estigueren sols, y les mosses que'ls espiavan de cua d'ull pogueren apreciar una nova facies de la peculiar idiosincracia d'aquell jove escepcional. A peu dret y els brassos passats al coll del seu oncle, li conversava carinyosament á ran de cara, sent curiós de veure la facilitat ab que de les fogositats de suara havía passat á les més tendres manifestacions del amor filial, vegentse humitejar els ulls del pobre vellet baix el pes de ses caricies de nena mimada. Per fi's desferen, després de besarse mutuament, y'l jove's dirigí vers la familia exclamant alegrement:

 —Queda en principi firmada la pau, deixant in statu quo la qüestió de la Felissa que's tractará oportunament.—

 Encara Mossen Joan conversá breus moments ab donya Dolors, y sortiren tots á despedirlo fins á la escala.

 Retornats á la terrasa, feren des d'allí'l darrer adeu al bon Rector que s'allunyava. En quan se perdé de vista, en Ramon que se l'havía contemplat pensativament, se retorná de