er avuy no es pas cas de surtir á passeig, amollegat com está'l pis per causa de la pluja, —digué don Eudalt, dirigintse á n'en Montbrió;— mes les noyes ens entretindrán ab el piano. No's cregui, que no n'hi há cap de manca y'l fan refilar com un rossinyol. Sobre tot la Montserrat, veurá que les mans se li perden de vista. Me deya darrerament el mestre de Vich, que ja no sabía pas que més ensenyarli.
—No ho cregui, nó, —afegía reposadament donya Dolors, procurant rebaixar quelcom dels beneytons elogis del seu marit.— Les hi mancan estudis y les hi sobra gandulería. Si no fos aixís, ja tocarían alguna cosa.
—Som d'opinió que's fassi la proba, —afegi'l jove complacentment.
Efectivament, després d'una brega que durá llarga estona, s'assegueren al piano successi-
