Pàgina:Sanch Nova (1900).djvu/139

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


apenes may se mantenían prop l'un del altre, igual que si una forsa'ls atragués pera repellirse en quant arribavan al contacte. Aixís, quan semblan no preocuparse l'un del altre, s'aproximan, y al trobarse junts ella enrogida, dissimuladament s'aparta, y ell... com entontit fa'l mateix.

 Á les envistes de la casa, 's dirigeix ell á n'ella, en un moment en que ha quedat á rerassaga:

 —Escolti, Montserrat: ¿voldría donarme un cabell?

 —¿Y es cert que'l necessita? ¿Pera lligar un ramellet potser?

 Me fa falta pera lligar voluntats.

 —¡Oydá! ¿Y quínes son aquestes voluntats qu'ab tan poch se lligan?

 —Les d'aquestes dues flors ¿veu? —Atansantshi una mica més, parlant ab veu baixa, y ensenyantli les flors:— El pensament boscá y la margarideta, voltats de companyones. ¡Míri com se volen! El pensament posa'l cap de cayrell y sembla que's daleix, guaytántsela ab sos ulls d'enamorat... y ella... ¡còm baixa'l caparró!.. ¡Tan hermosa!.. No'n dubti de que s'estiman... Fins me sembla sentir en mos dits els batechs de llurs cors enamorats; però estan desjunyides y no's tenen... Les hi falta un quelcom que les ajunti... —tot lligantles,— ¿veu? un... res... ¡un cabell!—