Pàgina:Sanch Nova (1900).djvu/148

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


 —S'ho sab; perque diu que no l'he tractat com se mereixía.

 —Y vostè ¿què'n pensa d'això qu'ell li ha dit?

 —¿Què vol que li digui, pobra de mí? Sinó que, á vegades, un hom peca per ignorancia y sembla que fassi lo que may ha pensat fer. Si l'he agraviat, haurá sigut sense volerho fer.

 —Felissa, ¡ja n'hi há prou de camándules!— exclamá, per fí, en Ramon, que ja's comensava á impacientar.— Sense necessitat de que ningú li digués ò, mellor dit, perque vaig avinentarli jo mateix, sab vostè prou be, còm y de què estich jo agraviat, com ho estaría fins el glos del vehí si s'hagués vist tractat com jo. ¡Miri que tirarme al carrer en dejú y ab un temps com aquell..!—

 Palplantada al mitj de la sala, la Felissa semblava una d'aquelles munyaques que'ls pagesos posan al mitj dels sembrats pera espantar als pardals, y al sentirse increpada per en Ramon, ab indignació més afectada que real, creuá les mans per sos dits anantles pujant fins á l'altura dels llavis, en tant que sa boca desequilibrada, se contreya tan desigualment que, mentres els espectadors de la dreta creyan qu'anava á riure, els de l'esquerra presumiren qu'anava á esclatar en plors.

 —¡Verge Santa del Roser! —exclamá.— ¡Diu que'l vaig tirar al carrer en dejú! ¿Quí som jo, pobra de mí, pera poder fer semblant cosa á