Mossen Joan dotá á son nebot d'un fons de sòlida educació cristiana, mes un cop crescut, al tractar d'imbuhirli sos ideals respecte á la carrera que devia escullir, se trobá ab que'l jove feya gala d'una pila d'idees propies, moltes d'elles en oposició ab les de son oncle, les que sostenía ab una tossudería propera á la impertinencia. Ab la fanfarronería propia del poch seny, comensá á considerar á aquell com á home antiquat y, com qu'ell estudiava en les darreres obres y fins fullejava algunes revistes científiques, d'aquí'l crèureseli superior, arribant fins á faltarli alguna vegada al respecte, si no d'un modo ostensible, replicanlli, portantli inconsideradament la contraria y fent poch cabal de ses consideracions y consells. Impossibilitat de seguirlo en ses tomístiques disquisicions, ni pararli'l joch de sa argumentació escolástica, en la qu'era mossen Joan un mestre consumat, acabava per treure serietat á les discussions en que sovint degeneravan ses converses, fent broma de sa ciencia y saltant ab qualsevol estirabot, que no sempre aquell prenía be.
Aquesta independencia de carácter y fins desatenció del jove, causá profonda pena á son oncle, que alguns moments temé seriament haver malograt el fruyt de sos afanys. Son disgust aumentá quan li declará rodonament que volía seguir la carrera d'enginyer
