Pàgina:Sanch Nova (1900).djvu/200

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


lla època en que s'hi representan les danses pírriques, venen involuntariament á la memoria.

 Les sardanes al só del fluviol estengueren més el camp de l'acció, perque en elles hi prenía part tothom, homes y dones, xichs y grans, desapareguent les classes socials, ja que'ls segadors no dubtavan pas en traure al ball á les senyores ni'ls senyors á les pageses, que per alguna cosa es la sardana'l ball catalá, patriarcal y democrátich per excelencia.

 Al bullici del ball, y ja á punt de cloure la vesprada, seguiren les canturies, prenent la escena un tò més solemne y reposat. Alguns dels segadors tenían bona veu y cantavan ab afinació les velles cansons de la terra, si be moltes d'elles desgraciadament destrossades per influencies malastrugues.

 «¡Aquí es la meva!» se digué en Ramon, que ja's dalía pera donar surtida al foch qu'abrusava sa ánima catalanesca.

 —¡Això no va pas prou be, minyons! —comensá á cridar.— ¡Deixèume fer á mí!—

 Y, saltant al mitj del rotllo, en un santiament classificá les veus més surtints, donant la privativa al vell cantayre, qu'ab més puresa interpretava'ls antichs motius. No trigá pas á conèixershi la seva má. Ab aquella intensitat d'acció que'l portava á dominar totes les situacions, ab aquella folgositat de mirada que