estavan entelats per les llágrimes á punt de saltar y, á través d'elles, ficsá sa mirada sense temensa é impregnada d'una tendresa inefable envers son interlocutor. Sos llavis se desclogueren com si anés á parlar, mes sa llengua restá muda, moguentse sols al compás d'una interior é inarticulada pregaria.
—¡Ánima de l'ánima meva! —continuá'l jove, acostántseli més, fins á pèndreli una má, que ella li abandoná confiada.— Aquest un moment solemne, el més solemne, sens dubte, en que'ns hem trobat un y altre fins ara. No estem pas sols, donchs tenim per testimonis, á més de Deu, les ombres sagrades dels qu'aquí jauen y les venerables despulles del santuari, desde ahont ells se dedicavan á un amor d'ordre més elevat, però no pas més digne ni més cristiá que'l que nosaltres sentim. En aquestos moments y en aquest lloch, tot fingiment sería un pecat y tota mentida un sacrilegi. Donchs aquest es el moment y aquest el lloch qu'esculleixo jo pera dirte: ¡voldría esser teu! ¿vols tu esser meva?—
Les pedres no ohiren la contesta, ni la ohí l'ayre que'ls rodejava. Mes en Ramon la sentí ben clara: «¡Sí, be ho vull!».
Uns moments de silenci seguiren á aquelles solemnes paraules, després de les quals, en Ramon, sense deixar el tò grave qu'empleava y sense abandonar la má que tenía presonera, continuá:
