Pàgina:Sanch Nova (1900).djvu/218

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


ne conservava sols lleugers recorts, guardats com reliquies en el fons del meu cor. Desde allavors sento desitjos de treure aquestes reliquies y posarles sobre l'altar buyt de la meva llar, pera que beneheixin un altre amor que presento, més íntim encara, més intens y més lligat ab la meva vida. Veliaquí les meves sensacions noves, els meus desficis y'ls temors de mal-logro que m'atormentan. Dígui ara, vostè, si aquestes paraules reflectan quelcom de ses propies idees.

 —Es veritat, —digué ella baixant el cap y descloguent apenes els llavis descolorits.

 —Donchs, —continuá ell,— tenint present allò de que «no's mou fulla que Deu no ho vulla», ¿no li semblan providencials les circunstancies que'm conduhiren un día á casa de vostè, ficsant la data de la nova ruta senyalada á mes afeccions y... ¿perquè no dirho? á les de vostè?

 —Es ben cert, —feu ella, marcant ses paraules ab una lleugera rialleta.

 Si es aixís, si'ls dos reconeixem que nostre encontre fou providencial, si acceptem que, aproximantnos, cumplim un y altre'ls destins que Deu ens té senyalats, si nostres ánimes se mouen á impulsos d'un mateix sentiment, si hem nascut l'un per l'altre, ¿què'ns falta pera'ls preliminars d'un pacte que Deu ha de benehir?

 La donzella alsá sa cayguda vista. Sos ulls