Pàgina:Sanch Nova (1900).djvu/217

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


 —No ho sé; potser res més que la terra que ens ha de cubrir.

 —Ho dich, —afegí ell com si no hagués sentit la resposta,— perque ara mateix acabo de sentirli que, desde fa algun temps, nota en sí com un cambi de naturalesa á impulsos de sensacions noves, penes y disgustos, fins ara desconeguts; y aquestes paraules, si no les hagués pronunciades vostè, haurían surtit de la meva boca, perque elles retratan igualment l'estat de mon esperit.—

 Y, atansantse més al setial qu'havía escullit la noya, afegí:

 —Míri, Monserrat, jo no sé pas fingir, jo no sabría pas ferli traveta de paraules sols pel gust d'obligarla á confessar lo que ja sé. No es que no m'agradi sentirho, però prefereixo que m'ho digui expontaneament, després de donarho per suposat. Sí, hermosa Monserrat, la nostra situació es completament igual; tots dos patim d'una mateixa afecció y hem rebut d'un mateix ayre. Sols ens falta, pera acabárnosen de convèncer, esplatjarnos sobre la naturalesa d'aqueixes sensacions, d'aqueixos anhels y desficis de que vostè ha comensat á parlar. Pera donarli exemple, comenso jo per declararli que fins que vaig veure á vostè no vaig ferme cárrech de quant desconegut m'es l'escalf de la familia y vaig sentir l'amargura de la orfanesa com no l'havía sentida may. Dels meus pares